Resposta de l’hospital

La sanitat pública i privada en la seva vessant hospitalària no pot donar resposta a aquesta situació de soledat. Seria un luxe.

L’estructura tècnica i assistencial dels nostres hospitals, tal i com estan planificats avui dia, i amb les possibilitats econòmiques de què disposa no pot contemplar aquest problema humà. Avui els hospitals són empreses de serveis mèdics i no centres acollidors de l’hospitalització com a virtut. Mentre el progrés tecnològic pot créixer gairebé sense límits, el progrés humà no solament no avança sinó que a vegades sembla que retrocedeix.

La medicina moderna ha convertit el malalt en “cas clínic”, que rep una eficàcia tècnica i instrumental, però la persona humana és més que un “cas clínic”. Assegurada la curació de bona part de la malaltia greu, s’esmunyen, moltes vegades per la porta del darrera, la depressió, la solitud, el buit interior.

La dinàmica del treball hospitalari actual, de feina en grup rotatori i d’infermeria en tres torns, no pot captar sempre la subtilesa del pacient. Són la sensibilitat, la bondat del personal sanitari i la responsabilitat dels  treballador/es  i assistents socials, els que sintonitzen amb les situacions de solitud. Malgrat l’estrès i l’excés de treball dels professionals sanitaris, hi ha actituds humanitzadores inqualificables.

Tarannà del grup de voluntariat

  • Una vegada detectada la situació a través d’infermeria, de la supervisora, del servei religiós, del metge… I explicitada la voluntat del pacient o d’algun familiar o amic, s’hi apropa el voluntari i les actituds són:
    • Diàleg.
    • Escoltar molt.
    • Acompanyament. Cada voluntari té l’autonomia de seguir el mateix pacient i demanar ajut, quan convé, a altres membres del grup.
    • Connectar amb familiars, si el pacient ho desitja. Alguna vegada el voluntari ha estat un revulsiu per desvetllar la presència dels familiars.
    • Seguiment i contacte amb assistents socials de la comunitat autòctona del malalt i suport a la treballadora social de l’hospital per la recerca de solucions que caldrà trobar posteriorment i informació a les beneficiències parroquials o associacions assistencials.
    • Visites posteriors a la sortida de l’hospital, al domicili particular o al recinte sòcio-sanitari.
    • Fer companyia al malalt, donant suport als escassos familiars.
    • Servir àpats a l’hora de menjar.
    • Assistir a l’enterrament.